“L’ESTOL” Y “MANY” (Thomas Noone y Roser López)

Bea Calzado

El Mercat de les Flors va obrir temporada el passat setembre amb la primera Producció Nacional de Dansa a Catalunya, companyia creada i produïda per el Pla d’Impuls a la Dansa de la Generalitat de Catalunya. Vuit ballarins donen ales i forma a l’imaginari de dos coreògrafs, la Roser López Espinosa i en Thomas Noone.

Els vuit intèrprets obren volant la funció, volant perquè la primera peça, de Roser López Espinosa, reflecteix precisament això. L’Estol, que dóna nom a la peça, és el conjunt d’aus que durant les migracions formen aquestes bandades tan característiques creuant el cel. Els ballarins comencen sense moure’s del lloc amb un mecànica cíclica de braços que imita l’aleteig dels ocells jugant per cànons i en escolta, i així ens enlairen amb ells en el seu viatge. La obra està acompanyada per la rítmica música original de Ilia Mayer i Mark Drillich creada a partir dels sons de diverses aus.  A mesura que avança la peça també es veu una progressió de la fisicalitat en la dansa. Els ballarins destaquen per la seva passió i entrega, ballant reflecteixen l’ajut, el suport, i l’esgotament que les aus senten i com aquestes sobreviuen gràcies a l’esforç que fan conjuntament.

Cap al final de l’Estol, els diferents ballarins dintre d’una dansa molt física es deixen guiar els uns pels altres, i compartint el lideratge prossegueixen amb alegria el seu viatge, fins que de sobte surten corrents i la peça acaba amb un escenari buit. Potser en algun moment donat s’assabenten de que no estan sols, com si haguéssim tirat una pedra a una bandada d’ocells tot trencant l’harmonia i acaben fugint deixant l’espectador amb la sensació de voler mirar cap al cel per saber fins on hauran arribat.

 

Many, del coreògraf Thomas Noone, és la segona peça que ens presenta la companyia. On parlen de l’individu en relació al grup i del sentit de pertinença. L’espai està definit per una gran columna brunyida rere la qual els ballarins entren i surten d’escena. Jugant amb l’espai, el nombre de ballarins en escena i amb les entrades i sortides d’aquests, s’evidencia la diferència entre el grup i l’individu. Amb aquest joc i la interpretació dels ballarins es pot veure com sacrifiquen la singularitat per a poder pertànyer i també com renuncien al grup per a satisfer las necessitats individuals, com uns observen els altres i com és sentir-se observat per un col·lectiu. Durant la peça també hi ha diferents imatges que reflecteixen aquests conceptes a través de llums i siluetes. El vocabulari de Thomas parla a través de línies, que es difuminen en la continuïtat dels moviments, que reflecteixen d’alguna manera les normes socials que els ballarins van trencant en diferents moments.
Els intèrprets ballen la música original de Philip Sheppard, creada en el 2012 per a l’espectacle que originalment va ser produït per la Opera National du Rhin.

En aquest primer espectacle de la Producció Nacional de dansa de Catalunya, han treballat dos corògrafs amb dos imaginaris que en un principi podrien haver semblat  força diferents, ja que la peça de l’Estol tracta sobre les aus, en canvi, Thomas Noone s’enfoca en la societat. No obstant, en els ocells es pot veure una similitud amb la nostra manera de funcionar socialment. I encara que utilitzen un vocabulari força dispar al final posen en comú temes com el col·lectiu, la individualiat, l’ajut en un grup, o les diferències de les persones dintre d’un conjunt.

Per als que encara no heu vist l’espectacle, tindreu l’oportunitat de veure i gaudir d’aquestes dues peces a molts indrets de Catalunya en els pròxims mesos, no dubteu a anar-hi i deixar-vos endur per aquests dos imaginaris.

Etiquetas: , , , , , , , , ,

Post a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*